ORÍGENS
Qui som, d'on venim?
Els inicis
La primera data fiable de l'existència de manaies a Girona la trobem en un registre del "Llibre de Secretariat de l'Església de Sant Feliu de Girona", datat del 6 de març de 1723, la qual fa constar que la Junta d'Obra d'aquesta col·legiata demana al Bisbat procuri la llicència necessària per a què "un grup d'armats puguin anar a la processó del Divendres Sant" que aquella Junta organitza conjuntament amb l'Arxiconfraria de la Passió i Mort i la Venerable Congregació dels Dolors. El document detalla que la Junta voldria que hi anessin manaies a semblança de la processó del Dijous Sant que organitza la Reial Confraria de la Puríssima Sang. Aquesta darrera referència confirma que l'any 1723 ja hi havia manaies a Girona i fa suposar que la seva existència podria venir de molt abans.
Altres referències, no tan antigues, les trobem als llibres de comptes de la Reial Confraria de la Puríssima Sang dels anys 1738-1739 on s'hi llegeix que: "Més han pagat dits administradors vuit sous per fer adobar sinch alabardes dels manayas", i de l'any 1751 que fa constar un determinat pagament al "capità manaya".
Des de principis del segle XVIII, els manaies participaven en les dues processons que tenien lloc durant la Setmana Santa gironina: la del Dijous Sant i la del Divendres Sant. Està documentada la guàrdia al "misteri" del Sant Sepulcre a l'Església del Carme durant el Dijous Sant de l'any 1751 i la seva presència a la processó.
Els manaies no formaven part d'una confraria exclusiva durant els segles XVIII i XIX. Eren entre una vintena i una quarantena. Vestien cuirassa i casc amb cimera, una capa que era vermella per la processó del dijous i blava per la del divendres i, a més, grans barbes postisses per amagar la seva identitat. Colpejaven a terra amb la llança, característica que s'ha mantingut fins avui, i probablement realitzaven ja la tradicional figura de l’“'estrella". A més d’encapçalar les dues processons, anaven a buscar els respectius pendonistes, i fins i tot havien arribat a participar en les funcions religioses de la Catedral fins que el bisbe ho va prohibir el 1851.
S'acompanyaven amb música de flautes i tabals per a la marxa lenta, i una cobla els acompanyava per als desplaçaments ràpids fins a mitjan segle XIX, quan sembla que s'amplia el nombre de flabiols i es compon, potser, el que avui és la "marxa ràpida". El que coneixem com a "marxa lenta" es compon segurament a finals del s. XVIII, sense que quedi clar quin és I’origen d'aquesta antiga melodia.
En aquest primer període, sembla que la condició de manaia va anar esdevenint com hereditària i de forma més o menys tàcita el càrrec anava passant de pares a fills. Amb el temps molts dels manaies van acabar procedint de la Vall de Sant Daniel, a prop de Girona.
La restauració
Pocs anys abans de la Guerra Civil es varen abolir les processons i els manaies varen sucumbir. Just acabada la Guerra, per la Setmana Santa del 1939, hi va haver la iniciativa, a última hora, d'improvisar uns manaies per la processó incipient que s'organitzà aquell moment, però no va ser possible per la penúria del moment. L'entusiasme de vint-i-sis joves gironins i el suport episcopal van permetre que l'any 1940, els manaies poguessin sortir de nou a la processó.
Any 1940. Primer Manípul.
Els primers equipaments es van llogar a un magatzem de teatre de Barcelona. Per a la processó de 1941 es van elaborar ja trenta equips nous, de moment de llauna, que van voler inspirar-se en els relleus de la Columna Trajana de Roma (113-117 dC). El 1942 ja hi havia 35 manaies.
La dinàmica del grup de manaies havia canviat: d'un grup de famílies que conservaven unes funcions exercides de forma més o menys mecànica, els manaies havien esdevingut un grup de joves creients amb ganes de reformar la figura del manaia i dotar-la d'un nou sentit. Fruit d'això, i deslligant-se de la tutela inicial de la Confraria de la Puríssima Sang durant la immediata postguerra, els nous manaies es van construir primer en Pia Unió (1942) i després en Confraria (1947) sota l'advocació de Jesús Crucificat. Entre aquest impàs, l'any 1944 es va crear la Secció de Vestes.
El Maniple de Manaies experimenta, a partir de llavors, tota una sèrie d'ampliacions graduals i millora dels equipaments: cuirasses de llautó, ampliació de la banda, creació de dues i després de tres optiades, creació de la secció d'equites (cavalleria), etc., fins a assolir les característiques de I'equip i l'estructura del Maniple actual.
La Confraria ha ocupat al llarg de tots aquests anys diversos locals: des de l'Església del Carme, en un primer moment, passant pels soterranis de la Catedral, el primer pis de Casa Caries (actual seu de les oficines del Bisbat) i fins a I'actual Castrum a l'Església de Sant Lluc (temple de la primera meitat del segle XVIII). El Castrum va ser inaugurat el 1990 en coincidència amb el 50è aniversari de la Confraria.
Text basat en una recapitulació feta per part de Marc Sureda i Jubany.
