ORÍGENS
Qui som, d'on venim?
Els inicis
La primera dada fiable sobre l’existència dels manaies a Girona és de I'any 1751. Quatre manaies van custodiar "el misteri" del Sant Sepulcre a l'Església del Carme durant tot el Dijous Sant i van obrir la processó. Des d'aquest moment, els manaies participen en les dues processons que tenien lloc durant la Setmana Santa gironina: la del Dijous Sant (organitzada per la Reial Confraria de la Puríssima Sang, fundada a Girona el 1568) i la del Divendres Sant (organitzada per l'Arxiconfraria de la Passió i Mort, fundada el 1684).
Els manaies no formaven part d'una confraria exclusiva durant els segles XVIII i XIX. Eren entre una vintena i una quarantena. Vestien cuirassa i casc amb cimera, una capa que era vermella per la processó del dijous i blava per la del divendres i, a més, grans barbes postisses per amagar la seva identitat. Colpejaven a terra amb la llança, característica que s'ha mantingut fins avui, i probablement realitzaven ja la tradicional figura de l’“'estrella". A més d’encapçalar les dues processons, anaven a buscar els respectius pendonistes, i fins i tot havien arribat a participar en les funcions religioses de la Catedral fins que el bisbe ho va prohibir el 1851.
S'acompanyaven amb música de flautes i tabals per a la marxa lenta, i una cobla els acompanyava per als desplaçaments ràpids fins a mitjans del segle XIX, quan sembla que s'amplia el nombre de flabiols i es compon, potser, el que avui és la "marxa ràpida". El que coneixem com a "marxa lenta" es compon segurament a finals del s. XVIII, sense que quedi clar quin és I’origen d'aquesta antiga melodia.
En aquest primer període, sembla que la condició de manaia va anar esdevenint com hereditària i de forma més o menys tàcita el càrrec anava passant de pares a fills. Amb el temps molts dels manaies van acabar procedint de la Vall de Sant Daniel, a prop de Girona.
La restauració
Pocs anys abans de la Guerra Civil es van abolir les processons, i just acabada la Guerra, per la Setmana Santa del 1939, hi va haver la iniciativa de restaurar els manaies i la processó, però no va ser possible per la penúria del moment. No obstant això, I’entusiasme dels vint-i-sis manaies refundadors i el suport episcopal van permetre que la processó sortís de nou el 1940, manaies inclosos.
Any 1940. Primer Manípul.
Els primers equipaments es van llogar a un magatzem de teatre de Barcelona. Per a la processó de 1941 es van elaborar ja uns equips nous, de moment de llauna, que van voler inspirar-se en els relleus de la Columna Trajana, a Roma (113-117 dC), però conservant I'esperit estètic tradicional del manaia gironí. El 1942 ja hi havia 35 manaies.
La dinàmica del grup de manaies havia canviat: d'un grup de famílies que conservaven unes funcions exercides de forma més o menys mecànica, els manaies havien esdevingut un grup de joves creients amb ganes de reformar la figura del manaia i dotar-la d'un nou sentit. Fruit d'això, i deslligant-se de la tutela inicial de la Confraria de la Puríssima Sang durant la immediata postguerra, els nous manaies es van construir primer en Pia Unió (1942) i després en Confraria (1947) sota I’advocació de Jesús Crucificat. Entre aquest impàs, l’any 1944 es va crear la secció de penitents o vestes.
El Maniple de Manaies experimenta, a partir de llavors, tota una sèrie d'ampliacions graduals i millora dels equipaments: cuirasses de llautó, ampliació de la banda, creació de dues i després de tres optiades, creació de la secció d'equites (cavalleria), etc., fins a assolir les característiques de I'equip i I'estructura del Maniple actual.
La Confraria ha ocupat al llarg de tots aquests anys diversos locals: des de l'Església del Carme, en un primer moment, passant pels soterranis de la Catedral, el primer pis de Casa Caries (actual seu de les oficines del Bisbat) i fins a I'actual Càstrum a l'Església de Sant Lluc (temple de la primera meitat del segle XVIII). El Càstrum va ser inaugurat el 1990 en coincidència amb el 50è aniversari de la Confraria.
Text basat en una recapitulació feta per part de Marc Sureda i Jubany.
